Així com les tecnologies han contribuït a la solució d'altres problemes socials, s'estima, com una hipòtesi marc, que la relació adequada entre tecnologia i educació pot contribuir a millorar la segona. I, des de l'aspecte social, es milloraria la manera en què la societat aprofita les tecnologies. És a dir, és un marc on ambdós àmbits socials són modificats per la seua interacció. Com a condicions problemàtiques específiques mencionem les següents:
a. Des de la perspectiva educativa, dos problemes es presenten:
i. Problemes de qualitat educativa, que es mostra en què el rendiment escolar no es troba en nivells acceptables
ii. Problemes d'equitat, que es mostra en la desigualtat de condicions escolars entre distintes zones socials, desigualtat que no es deu a la falta de capacitat ni d'interés local.
b. Des de la perspectiva tecnològica, es presenten estos altres problemes:
i. Problemes de "aprofitament" de la tecnologia; que es mostra en un desequilibri entre capacitat instal·lada i productivitat amb les tecnologies, en zones on l'accés a ella està garantit.
ii. Problemes de "accés a les tecnologies", perquè la distribució d'elles es veu restringit per diverses condicions que no depenen de problemes tècnics: cost, falta d'incentius, normativitat inadeacuada, imaginari social erràtic, etc.
D'altra banda, la relació mateixa és problemàtica, perquè es mostren tant comentaris favorables com negatius davant de la presència de les tecnologies en l'educació. Enumere'm-ne alguns:
a. No s'ha demostrat un efecte clarament positiu i determinant de les tecnologies en el rendiment escolar.
b. Les tecnologies són massa costoses i de dubtosa efectivitat per a institucions educatives peruanes, en contrast amb una intervenció estàndard.
c. Les tecnologies introduïxen riscos addicionals difícilment controlables pels docents i altres responsables de l'educació
d. La presència de les tecnologies propícia un acostament tangible entre la vida social i l'escola
e. Les tecnologies optimitzen processos i milloren les condicions de vida.
En general, la introducció de les tecnologies en el món educatiu és equivalent a l'assimilació d'altres fenòmens socials. I s'ha estat realitzant de manera gradual des del segle XIX, per exemple, amb la proposta de variants tècniques o la seua presència com vaig contendre-vos en diverses àrees curriculars. Realment el problema es focalitza en dos punts:
a. El tipus de tecnologia que es proposa: en l'actualitat, les tecnologies que s'ha convertit en eix transversal de la vida social són les TIC, és a dir, les tecnologies de la informació i comunicació, perquè la nostra societat, que es basa en màquines, requerix d'esta tecnologia per a manejar-les, dissenyar-les, elaborar-les.
b. El nivell de presència: l'horitzó d'actituds que es formen en l'escola tenia en un nivell davall o de poca importància dos valors implícits de les tecnologies: l'eficiència i l'eficàcia, els quals no eren part de l'esfera cultural. El que es requerix per a la competitivitat i el desenvolupament és millorar l'articulació d'estos valors en el conjunt dels actuals i vigents. Açò significa una intervenció que implique un canvi d'actitud.
Els cinc punts mencionats com a problemàtics han de tornar a revisar-se des d'estes dos últimes observacions, de la manera següent:
L'efectivitat de les TIC en l'educació ha de mesurar-se de la mateixa manera com es presenta en la societat: com un component transversal requerit, en tant condició d'aprofundiment i desenvolupament, i des de les seues fortaleses específiques (que, en el cas de les TIC, incidixen en el processament d'informació, l'enfortiment de la comunicació i el millorament del treball colaboratiu i la producció d'objectes).
Una intervenció que involucre les TIC pot ser inclosa com a part de la intervenció estàndard, perquè l'eix de la intervenció amb TIC és el canvi d'actitud cap a la tecnologia, des d'un ús interessat (consum) cap a un aprofitament o ús productiu (on la tecnologia és una condició que la persona modifica). Només és important la infraestructura associada comunament amb les TIC quan la desigualtat de condicions és excessiva.
Els riscos es mantenen en la mesura que els agents responsables mantinguen el mateix nivell de coneixement davant de les TIC. L'adquisició d'un millor de coneixement no resulta onerosa amb un enfocament adequat, que optimitze el temps d'apropiació. Per a dir-ho amb altres paraules: mentres menys es veja a les TIC com un cos estrany, més fàcil és aprendre-les i calcular els seus riscos. Açò suposa un procés de formació en la capacitació, més que un entrenament.
La relació entre educació i tecnologia ha de posar l'èmfasi en una definició útil de TIC per a la finalitat educativa, una definició en què l'aspecte d'activitat humana siga central. Açò és necessari perquè només en este context les TIC poden consolidar-se com aportadores de significats i valors, la qual cosa és l'eix de l'educació. Açò no ha de quedar-se en un enunciat teòric, sinó que ha de fer-se tangible en tots els aspectes de contacte entre tecnologia i educació.
Les tecnologies són instrumentals, per tant, optimitzaran els processos segons les prioritats i valors pertanyents a les persones i institucions en què són empleades. Per això, abans que res és peremptori que el model establisca la primacia funcional i processal dels agents que formulen els usos de les TIC.
Per a organitzar estes observacions i unificar l'enfocament, es proposa la hipòtesi bàsica següent:
"l'aplicació de les TIC incidix en el desenvolupament del rendiment escolar indirectament, a través de millores en les capacitats associades a l'aprendre a aprendre".
El "aprendre a aprendre" es definix operativament com el conjunt de capacitats transversals que permeten l'aprofitament de les oportunitats d'aprenentatge. Estes capacitats transversals es plantegen en el currículum nacional com a capacitats fonamentals i són: pensament crític, pensament creatiu, resolució de problemes i presa de decisions. En el cas del model plantejat, estes capacitats es proposen com a activitats o estratègies transversals, que són: investigació, treball en equip i producció de material educatiu.
S'ha plantejat en diverses investigacions un marc d'anàlisi, que hem jutjat adequat per a la investigació sobre el paper específic de les TIC en relació a l'aprenentatge: la idea d'oportunitats d'aprenentatge i la seua relació amb el rendiment.
En les dites investigacions, s'establixen almenys tres oportunitats d'aprenentatge sobre les quals incidix, de manera transversal, este model d'aprofitament de les TIC:
1. Cobertura curricular
2. Demanda cognoscitiva
3. Retroalimentació del docent a l'estudiant
Segons els resultats de les dites investigacions,
"(…) la majoria d'estudis mostren que: a) La cobertura del currículum té una associació positiva amb el rendiment. Així, mentres més exercicis es facen i més temes del currículum es toquen, hi haurà major rendiment. b) La demanda cognoscitiva té una associació positiva amb el rendiment. Així, mentres més exigents intel·lectualment siguen els exercicis proposats als estudiants, hi haurà major rendiment. c) La retroalimentació que dóna el docent té una associació positiva amb el rendiment, però esta ha d'orientar-se a exercicis específics, (…)"[1]
Al buscar la integració de les tecnologies en l'educació, ens focalitzem en les crides "TIC", és a dir, les tecnologies que optimitzen els processos d'informació i comunicació. L'èxit d'estes tecnologies en la vida social es deu, bàsicament, que han optimitzat estos processos perquè els han "virtualitzat", és a dir, la necessitat la presència física de l'actor s'ha reduït al mínim, amb la qual cosa es reduïx el temps que empra realment i s'incrementen els efectes, o dit d'una altra manera, l'ocupació d'estes tecnologies permet ser més productiu i ubic (fer més amb menys, estar en uns quants llocs quasi simultàniament). En l'educació s'aprofita esta virtualització en la mesura que permeta l'increment del "temps educatiu significatiu", és a dir, que la interacció entre els agents educatius es componga d'una major quantitat de moments beneficiosos per a l'aprenentatge i es reduïsquen els instants sense rellevància pedagògica. Les crides d'atenció, la repetició d'instruccions, la correcció d'errors simples, les ordes per a distribuir el treball, són exemples d'açò últim, mentres que els consells personalitzats, la participació i expressió d'idees, la comparació de treballs, l'expressió d'experiències i la seua discriminació, són exemples de "temps educatiu significatiu". Esta és una de les raons per les quals diem que la qualitat educativa s'incrementa amb les TIC: qualitat del temps d'aprenentatge.
Les TIC contribuïxen com una condició que optimitza el procés d'ensenyança-aprenentatge perquè aconseguix molts efectes amb un sol tipus d'intervenció. En concret, i només referint-nos a aspecte central del model plantejat,
disminuïxen el temps d'aprenentatge sense disminuir l'èxit
incrementen el nombre de mètodes pedagògics disponibles i reforcen mètodes pedagògics constructivistes (basat en l'aprenentatge significatiu i de construcció social del coneixement),
faciliten les avaluacions processals (és a dir, aquelles que són avaluacions que aporten directament en l'aprenentatge), o, finalment,
permeten atendre un nombre més gran d'estudiants (condició existent en molts països desfavorits) sense disminuir l'atenció personal
Per a un següent post, deixem la descripció de com s'establix una relació entre TIC i educació en quatre dimensions, que es corresponen amb quatre aspectes bàsics del procés educatiu: els agents, el contingut (el currículum), les activitats i els materials educatius (les ferramentes o útils). Per a cada un d'estos aspectes es proposen criteris que donen el marc per a operativitzar la hipòtesi bàsica plantejada línies dalt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario